Exit tax a la Unió Europea: claus fiscals del trasllat d’empreses i actius

Temps de lectura: 8 minuts

🏁 Introducció

L’exit tax europeu és una mesura d’harmonització fiscal introduïda per la Directiva (UE) 2016/1164, també coneguda com a ATAD I (Anti Tax Avoidance Directive).

El seu objectiu és evitar que les societats traslladin la seva residència o els seus actius a un altre país sense tributar per les plusvàlues latents generades mentre operaven a l’Estat d’origen.

En altres paraules, garanteix que els beneficis acumulats no escapin de la tributació simplement per canviar la seu o els actius a una altra jurisdicció.

🏛️ Origen i entrada en vigor

La Directiva 2016/1164/UE del Consell, de 12 de juliol de 2016, va establir per primera vegada un marc europeu comú per combatre l’elusió fiscal.
El seu article 5 regula l’anomenat impost de sortida o exit tax aplicable a les societats.

Els Estats membres havien de transposar-lo a les seves legislacions abans de l’1 de gener del 2020, i actualment tots els països de la Unió Europea l’apliquen, amb lleugeres variacions segons la seva normativa interna.

⚖️ Què pretén l’exit tax europeu

L’impost de sortida té una finalitat clara:

• Evitar que una empresa traslladi la seva seu, actius o establiment permanent fora d’un Estat membre sense tributar per la revalorització generada mentre estava sota la seva sobirania fiscal.
• Impedir que una societat difereixi indefinidament la tributació de les seves plusvàlues simplement canviant de país.

En resum, es tracta de preservar l’equitat tributària dins del mercat únic europeu.

🧾 Quan s’aplica

L’article 5 de la Directiva 2016/1164 obliga a gravar les plusvàlues latents en quatre situacions:

• Trasllat d’actius de la seu central a un establiment permanent en un altre Estat membre o fora de la UE.
• Trasllat d’actius d’un establiment permanent situat en un Estat membre cap a la seva seu o a un altre país.
• Trasllat de la residència fiscal de la societat a un altre Estat.
• Transferència de l’activitat econòmica d’un establiment permanent a un altre país.

En tots aquests casos, l’Estat d’origen pot exigir l’impost sobre la diferència entre el valor de mercat i el valor fiscal dels actius en el moment del trasllat.

⏳ Aplaçament del pagament

Per no vulnerar la llibertat d’establiment reconeguda pels Tractats de la UE, la Directiva preveu que, quan el trasllat es produeixi dins la UE o l’Espai Econòmic Europeu (EEE), el contribuent pugui ajornar el pagament de l’impost fins a cinc anys.

Així, l’impost continua existint, però el seu cobrament es difereix, sempre que els actius es mantinguin dins d’una jurisdicció que col·labori en assistència mútua i recaptació fiscal.

⚖️ Relació amb la jurisprudència del TJUE

El mecanisme de l’exit tax europeu s’inspira en la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ja havia analitzat casos similars:

• C-9/02 – Hughes de Lasteyrie du Saillant (França, 2004): el TJUE va considerar que gravar automàticament les plusvàlues al traslladar la residència vulnerava la llibertat d’establiment.
• C-371/10 – National Grid Indus (Països Baixos, 2011): el Tribunal va acceptar l’exit tax si es permet ajornar el pagament quan el trasllat es produeix dins la UE.

La Directiva 2016/1164 va incorporar precisament aquest equilibri: 👉 permet als Estats gravar les plusvàlues latents, però sense obstaculitzar la mobilitat empresarial dins del mercat interior.

🗺️ Aplicació per països

Tots els Estats membres de la Unió Europea han transposat ja l’article 5 de la Directiva 2016/1164.

Alguns, com Alemanya, França o els Països Baixos, ja disposaven de normes equivalents abans del 2016 i només les van adaptar; d’altres van introduir un règim nou.

Es pot afirmar que aquest mecanisme és avui comú a tota la UE.

👥 Extensió a les persones físiques – potestat nacional

Tot i que la Directiva 2016/1164 regula només l’exit tax per a societats, diversos Estats han decidit ampliar el principi a les persones físiques a la seva legislació de l’IRPF, gravant les plusvàlues latents de qui trasllada la seva residència fiscal a un altre país.

📊 Països amb “exit tax personal” vigent

• 🇫🇷 França – Code général des impôts, art. 167 bis (1999, reformes 2011, 2019, 2023)

➤ Per saber-ne més, llegeix el nostre article sobre l’Exit Tax a França.

• 🇪🇸 Espanya – Llei 35/2006 de l’IRPF, art. 95 bis (2015)

➤ Per saber-ne més, llegeix el nostre article sobre l’Exit Tax a Espanya.

• 🇩🇪 Alemanya – Außensteuergesetz §6 (2006)
• 🇩🇰 Dinamarca – Danish Tax Assessment Act §38 (2008)
• 🇵🇱 Polònia – Llei de l’IRPF, arts. 30da–30dh (2019)

Aquests règims no deriven directament de la Directiva europea, però s’inspiren en el mateix principi de territorialitat fiscal i respecten la jurisprudència del TJUE.

🧭 Conclusió

L’exit tax europeu és una eina d’harmonització fiscal que busca evitar la deslocalització artificial de beneficis dins del mercat únic.
Des de la seva entrada en vigor el 2020, tots els Estats membres de la Unió Europea l’apliquen, garantint que les plusvàlues latents tributin abans del trasllat d’actius o seu.

A més, alguns països —com Espanya i França— han estès el principi a l’àmbit de l’IRPF, mostrant la creativitat de certs estats per retenir els seus contribuents més valuosos.

Si vols entendre com pot afectar-te l’exit tax europeu segons la teva estructura empresarial o residència fiscal, pots demanar la teva reunió personalitzada just a sota o omplir el formulari de contacte.

Darrera revisió: novembre 2025